En quant a mi

La meva foto
Terrassa, Barcelona
Sóc una persona sincera. Dormo poc. Somnio molt. I m'agrada compartir els somnis.

1.12.13

Terrassenca de l'any

1-12-2013


Vaig tenir l'honor de ser nomenada Terrassenca de l'any juntament amb tres terrassencs més: Rafael Aróztegui, Marià Galí i Andreu Enrich. I també vaig llegir unes paraules d'agraïment en nom de tots els nominats. Em vaig sentir molt feliç a l'hora de dir:


Hola. Molt bon dia a tothom.
Senyor Felip Elòsegui, President del Centre Cultural El Social,
Excel·lentíssim i Reverendíssim Josep Àngel Saiz, Bisbe de Terrassa,
Il·lustríssim senyor Jordi Ballart, Alcalde de Terrassa,
Senyora Anna Muñoz, Glosadora,
Senyora Sílvia Torrente, Secretària,
Senyores, senyors, gràcies per ser-hi.
Gràcies per haver-nos volgut acompanyar en aquest dia tan important per nosaltres. Ho dic de part de tots els nominats. I és que ells m’han fet l’honor de poder parlar en el seu nom.
Confesso que quan m’ho van proposar em vaig atabalar una mica. Entenc que per poder parlar d’algú, l’has de conèixer bé. A fons. I aquest no era el cas.
Però també us he de dir que tan bon punt m’hi vaig posar en contacte, em varen donar tota mena de facilitats i m’ho han fet molt i molt fàcil.
Els vaig demanar que m’expliquessin alguna anècdota personal. I també si eren terrassencs de naixement, i no pas d’adopció, com ho sóc jo.
 I el Rafael Aróztegui, em va dir que tot i haver nascut a Sabadell per accident --ho va recalcar--: per l’accident, ja que els seus pares vivien a Terrassa, ell es considerava terrassenc i molt terrassenc.
També hi va afegir, i això ho repeteixo amb paraules seves punt per punt, em va dir:
Sens dubte el que  em va marcar més va ser conèixer, i compartir moltes hores i vivències, al Manel Tobella, per cert Terrassenc de l’any 1989, i fundador de l’Arxiu Tobella.
Em va contagiar el seu amor per Terrassa, la seva dèria de buscar, rescatar i conservar fotos antigues, i la seva voluntat de col·laborar amb les entitats culturals terrassenques.
Sí, segur, ell ha sigut el responsable que ara estigui compartint terrassenquisme amb vosaltres.
Gràcies Rafael!


En Marià Galí em va fer arribar aquestes lletres:

Sóc terrassenc, de família terrassenca i arrels terrassenques que es remunten a més de tres segles.
A la meva família, a més de ciutadans i ciutadanes anònims, hi ha hagut alcaldes, regidors, industrials, empresaris, directius d’empresa i d’institucions  benèfiques i culturals, i també econòmiques, esportives i socials.  La seva tasca ha estat degudament reconeguda en diferents casos i ocasions.  Per tant, no és difícil imaginar el perquè sóc avui aquí entre els guardonats: és degut a tot aquest bagatge familiar que el meu pare ens va saber transmetre i refermar amb un terrassenquisme de pedra picada i un amor al país insuperable.  A ells tot el mèrit.
Finalment una reflexió: cal estimar la ciutat on habitem i ens desenvolupem, talment com estimem la família, els amics, la professió o les aficions. Sense aquest ànim envers l’espai físic on vivim, difícilment aconseguirem millorar-lo. Hem de col·laborar perquè al nostre país hi tinguem  un més alt nivell de qualitat de vida i de prosperitat.
Gràcies, Marià!, pels teus desitjos.
Amb l’Andreu Enrich, com que viu lluny de Terrassa ens vam haver de posar d’acord per correu i em va escriure exactament això:

“Caram aquest l'Andreu, Terrassenc de l'any i resulta que no viu a Terrassa.
Certament. Un altre exemple de l'enorme i permanent paradoxa on la post-modernitat ens ha instal·lat, a saber: vivim perduts en un món que és ple de camins.
Cada dia amb menys fronteres però alhora amb més escissions.
Habitants del Tot; ciutadans del No-res.
Espera Andreu...Ciutadà, dius? A què et refereixes?
És simple, et diré. Un predicat més per a la teva identitat.
Un límit, per tant?
Sens dubte, com qualsevol altre predicat identitari que t'atribueixis.
Ara bé, ¿és alhora “ser ciutadà” quelcom d'on nodrir-se i on poder aportar il·limitadament?
Si, així és també. Il·limitadament limitats. Així és el ciutadà.
Ves per on, més paradoxes.”
Gràcies, Andreu!
Ja ho heu vist, tots són terrassencs de naixement menys jo. Ara que, l’any que ve, l’1 de maig del 2014 farà cinquanta anys que vaig arribar a Terrassa. I encara que sigui adoptada, m’hi sento molt bé. Al principi, però, em va costar una mica.
Tot i que de seguida m’agradà molt la manera com parlaven, la gent d’aquí. El català dels terrassencs el trobava harmoniós, suau, amable. Molt diferent del català del berguedà, d’on jo venia. Que més aviat sona una mica aspre.
Els meus fills, la Sílvia i el Josep, que ja van néixer a Terrassa, un dia comentant sobre alguna paraula que pronunciàvem diferent, jo vaig dir: és que nosaltres, els del berguedà... i el meu fill, que deuria tenir set o vuit anys, em va interrompre dient: tu ets del berguedà, però nosaltres som terrassencs i som del Vallès. I tot seriós es posà a recitar: En ma terra del Vallès/ tres turons fan una serra, /quatre pins un bosc espès/cinc quarteres massa terra/ com el Vallès no hi ha res.
Em vaig quedar ben bocabadada. I d’aquest fet en va sortir una reflexió: si aquesta era la terra dels meus fills, també era la meva.  I vaig començar a interessar-me pels costums, per la cultura. I sota l’aparença del món obrer industrial hi vaig descobrir museus, monuments. L’afició al jazz, la pintura, la fotografia i tantes altres coses. Més tard s’hi van incorporar els castells. Però sobretot em vaig retrobar amb el que des de sempre m’ha apassionat: EL TEATRE; un dels puntals de la cultura de la nostra ciutat.
I, sense oblidar les meves arrels, encara que només sigui terrassenca d’adopció, dic amb molt d’orgull que sóc terrassenca de cor.

Moltíssimes gracies!

1 comentari:

  1. Hola Silvia,
    Som dos noies de l'Institut Quatre Cantons de 2n d'ESO.
    Estem fent un treball de recerca sobre la Colònia Vidal, hem llegit que tú vas viure a la colònia Vidal els primers anys de la teva vida.
    Estem molt interessades en aquest tema i com que tenim poc temps, i no hi ha gaire informació sobre la Colònia Vidal a Internet i tampoc em trobat cap entrevista on parlis de la colònia Vidal, aquí et deixem unes quantes preguntes que ens agradaria que responguesis;

    -A quina edat deixaves els estudis per començar a treballar a la fàbrica?

    -La diferència de sexe t'impedia marxar de la colònia per continuar els estudis?

    -A la fabrica, qui treballava als telers?

    -Les dones podien aconseguir algun càrrec important a la fàbrica? Com per exemple treballar en un despatx com a secretària

    -Què feien les dones grans a la fàbrica?

    -Estava mal vist voler marxar de la fàbrica per continuar els estudis?

    -Et va costar molt marxar de la colònia? Qui es la persona que et va donar més suport?

    -Els nois a quina edat començaven a treballar?

    -Les monjes t'impedien marxar de la colònia?

    -Et sents reflectida amb algun personatge del segon capítol d'Olor de colònia? Com per exemple de la Cèlia, una noia que vol continuar els estudis i marxar de la colònia.

    Ens agradaria molt que ens contestessis aviat, ens ajudaries molt. Si trobes alguna cosa interessant sobre el tema que ens pugui ajudar, ens serviria de molt.

    Gràcies pel temps dedicat, esperem la teva resposta.

    Claudia i Maya

    ResponSuprimeix