En quant a mi

La meva foto
Terrassa, Barcelona
Sóc una persona sincera. Dormo poc. Somnio molt. I m'agrada compartir els somnis.

27.11.09

Diada de la colla Minyons de Terrassa


22-11-09

I va arribar aquest dia tan especial per mi. El Pep Forn ja feia temps que m'ho havia demanat: hauries d'escriure alguna cosa per la Diada; complim el 30è aniversari. I ho vaig fer. Contenta. Il·lusionada. Ser Minyona, sentir-me Minyona, és una de les coses més extraordinàries que m'han passat mai. I ho vaig escriure d'una tirada. A raig. Sense pensar-m'ho. L'emoció podia més que jo. I em va sortir així:

Bon dia a tothom!

Quan em van preguntar si volia escriure unes paraules per llegir-les el dia de la Diada, de seguida vaig dir que sí. Sóc així d’impulsiva. Però després sola, a casa, vaig pensar: mare meva en quin embolic m’han ficat!

Perquè sí que és veritat que sóc escriptora, però escriptora de ficció. A mi m’agrada inventar històries. Inventar-me uns personatges, fer-los anar per camins tortuosos perquè pateixin i alhora fer patir a qui ho està llegint. Però aquí no es tractava pas d’això ni tampoc de parlar de les gestes dels Minyons dels últims anys, prou conegudes per a tothom i que ja han anat sortint als diaris. I la veritat és que em sentia ben perduda.

I em vaig posar a reflexionar (sempre s’ha de reflexionar en moments així) i em vaig dir, Sílvia, tu també saps parlar de sentiments. I tot posant la vista enrere em vaig veure a mi mateixa entrant a la Colla, de la mà d’en Josep Matarin, un calorós juny de 1986. Anàvem a Reus. Ens vàrem entretenir a fer una foto als afores de Terrassa i vam arribar tard. Anàvem pels carrers de Reus, esperitats, perquè, tot just baixant de l’autocar, ja se sentien les gralles. Jo encara no sabia de què parlaven però vaig sentir molts minyons que expressaven la seva admiració per la Vella de Valls: havien descarregat un 5 de 8.

Van passar els dies i em vaig acostumar a veure cares suades i de patiment però alhora satisfetes, i saltant d’alegria, i plorant de felicitat. Vaig veure homes fornits, cepats, valents, mal afaitats; plorant. Per una persona com jo, educada en aquella vella teoria que els homes no ploren, he de confessar que em vaig quedar molt impressionada.

I també hi havia dones valentes, fermes, amb un coratge que no tenia res a envejar al dels homes. Per tant em trobava en un lloc on hi convivien persones. I això em va agradar. Em va agradar, molt!

I després va venir el tracte obert que em van oferir i l’oportunitat de fer coses i de realitzar-me com a ésser humà. Aquí sí que vull deixar un record molt sentit per la Maria Cases i el seu home, el Jaume Andreu, ells van fer els meus inicis a Minyons molt més acollidors.

En aquella època érem pocs (no sé si del tot ben avinguts) però la il·lusió ens sobreeixia pels descosits. I encara no teníem casa i tampoc no sortíem als diaris. I havíem d’assajar al pati de l’ajuntament i ens reuníem al Mesón i parlàvem del dia de Sant Fèlix com d’un esdeveniment extraordinari. Encara no teníem casa ni sortíem als diaris, però el Joan Alsina, (el vampir, li dèiem), que llavors era el president, ens oferia la seva, de casa, cada mes, per fer les reunions de junta, i tots ja esperàvem què ens hauria preparat per sopar.

Jo era de la junta quan, després de moltes gestions i de molts intents fallits, vam comprar la primera casa. No es poden pas comptar els carretons de runa que vam portar a la camioneta del Puig ni els viatges que ell va fer per buidar-la. Durant un temps vam anar a dormir ben esllomats, però feliços: JA TENÍEM CASA!!!

Amb unes pissarres velles, l’Enric Nieto va fer les taules pel bar. Perquè això sí, després del pati per assajar, el més urgent era tenir un lloc per fer-hi unes birres. I l’Esperança i el Martí ens preparaven unes amanides que ens en llepàvem els dits.

I després va venir la celebració del desè aniversari. A mi em va tocar ser en el grup dels organitzadors. En Pep Salsetes va coure un bou a la Placeta de Saragossa. Vam passar tota la nit anant amunt avall del carrer Sant Pere per preparar la Diada perquè el dinar es feia a l’antic Casino del Comerç.

I entremig d’assajos, d’actuacions i festes, vaig aprendre que per fer castells s’ha de ser generós. Que tothom hi té un lloc. Que fer castells t’ensenya a ajudar al company, a caminar segur, amb les passes justes, a vèncer obstacles, a tirar endavant, a no rendir-se, a arribar fins al capdamunt. I tornar a baixar i també a caure, a caure, sí, i aixecar-se i a tornar a començar. En una paraula: fer castells t’ensenya A VIURE!!!

Per tot això, VISCA ELS MINYONS DE TERRASSA I VISCA CATALUNYA!!!

Després de la xerrada



22-11-09

Quan es va acabar el parlament el president Pujol em va felicitar per la xerrada i pel llibre.

El 3 de 10 que no va ser


22-11-09
Només uns segons. Només van faltar uns segons per aconseguir aquest 3 de 10 que no va ser i que ens mereixíem.

23.11.09

Invitació a un sopar de Minyons


18-11-09

Aquesta invitació em va omplir d'orgull. I no només perquè és una colla castellera de Terrassa sinó perquè és la meva colla!
Fa molts anys que formo part d'aquest col·lectiu i he de dir que m'ha donat moltes alegries. Hi he viscut moments d'una intensitat que és molt difícil d'explicar amb paraules.
Segur que molts Minyons sabeu de què parlo...

El dia del sopar


Dimecres, 18 de novembre, el vespre, fent-la petar i canviant impressions.
Ens ho vam passar molt bé. Tothom hi va dir la seva. També volien saber el què i el com de la novel·la. Jo vaig fer el que vaig poder. No sé si me'n vaig sortir.
L'Artur em va sorprendre llegint un fragment de la pàgina 51 de la novel·la i jo li vaig voler fer un regal fent-li una confessió: que aquell tros era totalment autobiogràfic. I només us ho puc explicar fins aquí...

15.11.09

Tastalletres de Cervera

13-11-09


Aquest divendres vam tastar el cafè en una llibreria. O, potser es podria dir que vam tastar llibres en un cafè? Un cafè carregat de bones olors.
Fos el que fos, vam estar molt ben acompanyats per un públic divers i amb ganes d'escoltar. I la Ramona va fer aquesta barreja molt més saborosa.








14.11.09

Documental franco-alemany

El dia 6 de novembre ens vàrem traslladar a la Colònia Vidal en Frédéric Robin, director de la productora Vídeo Effects Productions S.L. , la Mercè Comas, sòcia i representant seva aquí a Catalunya i jo. Aquesta productora està gravant un documental de les colònies industrials de tot el món, però bàsicament de les de Catalunya.

Vàrem ser molt ben acollits per la Mayé, responsable del Museu de la Colònia i també per l'Àngels, que ens va acompanyar en tot moment per tal de fer el recorregut més profitós. Una part del documental el vàrem gravar a la biblioteca; el fet de seure en una de les cadires de l'estança em va sotraguejar tan fort la memòria que vaig recordar coses que tenia arraconades en el més profund dels oblits.

La figura del senyor Camprubí, mestre i bibliotecari, se'm va aparèixer; per un moment vaig sentir la seva presència, la seva olor.

Va ser un moment inoblidable.

11.11.09

Biblioteca Pere Calders de Viladecavalls


Ahir, tot just passaven cinc minuts de les set, arribàvem a Viladecavalls. Unes obres a l'entrada del poble ens van fer deixar el cotxe i hi vam haver d'arribar a peu. Sort que el públic que ens esperava s'ho va agafar amb calma.
Va ser una vetllada molt agradable. Tothom estava molt interessat per la novel·la i també per com es vivia a les colònies en aquella època.
Cada dia em sorprèn el gran interès que continua despertant aquesta novel·la

6.11.09

Cafè amb lletres a Cerdanyola

El dia 5 de novembre vaig anar a Cerdanyola convidada per l'Ajuntament a la sala d'actes del Museu d'Art Can Domènech.
La sala, plena a vessar, em va rebre amb molt d'entusiasme. Em vaig sentir molt i molt ben acollida. Tots els assistents van mostrar un gran interès per la novel·la Olor de Colònia, que aquests últims dies s'ha posat al davant de tot de les llistes dels llibres més venuts en llengua catalana. Poder assaborir les ganes de saber més dels personatges, de donar la seva opinió, de fer-se la novel·la seva, és el millor que li pot passar a una persona que escriu.
També em vaig retrobar vells amics. I els de sempre que m'acompanyen.
Per tot plegat, va ser un dia inoblidable.
Gràcies a tots els que ho van fer possible!!!


3.11.09

Viatge a Lituània



Tots els camins va a Roma, però no tots van a Lituània. El dia 27 d'octubre, però, el nostre sí que hi va arribar. Un basc, un valencià, un català i una catalana el van emprendre convidats per un suís que viu a Lituània i que cada any organitza un festival literari. Vam sentir com les nostres novel•les eren llegides en lituà i vam poder veure com la gent d'aquell país s'ho escoltava amb molt d'interès i després com, a través d'una traductora-intèrpret ens feien preguntes relacionades amb la nostra manera de viure la literatura.

Va ser fantàstic!

I després ens vam passejar per Vilnius, per Siauliai, per Riga. I per posar punt i final a aquest viatge, on hi vam fer uns quants amics, vam anar fins a Praga a respirar l'aire del Castell que ens va deixar Kafka.