En quant a mi

La meva foto
Terrassa, Barcelona
Sóc una persona sincera. Dormo poc. Somnio molt. I m'agrada compartir els somnis.

16.12.09

Premi Regió7 de Manresa

14-12-09

El dia 14 de desembre era dilluns. Un començament de setmana fred, glaçat. A Manresa, a les vuit del vespre l’aire del carrer tallava com una dalla acabada d’esmolar. A dins, a la Sala Petita del Kursaal, però, l’ambient era d’allò més càlid. I les paraules que s’hi van anar desgranant, encara més. De mica en mica anaven sortint els noms de persones o entitats que havien destacat per la seva tasca i trajectòria a la Catalunya Central. L’alcalde de Manresa va parlar de tenacitat, superació, esforç, creativitat. Aquests eren els qualificatius que atorgaven als premiats. I vaig pensar que era un premi diferent. I em vaig sentir molt orgullosa d’aquell guardó. Estava tan emocionada que les paraules em van sortir una mica entrebancades:
.
En primer lloc voldria agrair aquest premi als membres del jurat. Gràcies.
I també a totes les persones que han fet possible que aquest llibre avui sigui a les llibreries. D’una manera molt especial al meu editor en Josep Cots.
I a la ciutat de Manresa que sempre m’ha acollit tan bé.
I només de pensar en el nom d’aquesta ciutat m’ha vingut a la memòria què havia representat per a mi, Manresa.
Quan vivia a la colònia Vidal, de petita, Manresa era la CIUTAT, en majúscules.
Per venir a Manresa la meva mare ens posava el vestit de les festes grosses. I si se'ns havia quedat petit, ens en feia un altre.
Recordo una vegada que es va estar tota la nit cosint perquè l’endemà havíem d’anar a Manresa.
I per això també li vull dedicar aquest premi:
A ella i a totes les dones d’aquesta terra. Dones valentes que no s’arrugaven per res ni per ningú. Que feien dos jornals: el de la fàbrica i el de casa per poder sobreviure.

A elles, a elles molt especialment els dedico aquest premi!!!

I encara una altra emoció


Just en acabar-se l’acte, se’m va acostar l’alcalde de Manresa, Josep Camprubí, i em va confessar que el seu avi havia estat el mestre de cal Vidal. I llavors sí que ja se’m va desfermar un eixam de sentiments que no podia controlar. Li hauria volgut explicar tantes coses!
A la colònia, el mestre també era el bibliotecari. I no es poden pas comptar les hores que em vaig passar a la biblioteca parlant amb ell preguntant-li per aquest o aquest altre llibre. I, sobretot, mirant, mirant com adobava els llibres, els folrava i hi posava el títol al llom amb tanta cura!, tot plegat com si fos un ritual.
Es deia Esteve Camprubí.
A la novel·la Olor de Colònia hi surt, el mestre. Només de passada, i es diu Emili Camps. Li vaig voler posar les mateixes inicials del seu nom com un petit homenatge.














8.12.09

Un munt de mots


4-12-09

Aquest divendres, 4 de desembre, teníem un cita al Tallaferro. En aparença, normal, com cada any per aquestes dates. Vàrem sopar i fer les fotos de rigor i, tot d’un plegat, vaig començar de veure uns moviments estranys, unes absències injustificades i al cap de poc van aparèixer les absents amb un gerro i un ram de flors. Fins aquí, no explico res que no s’hagi vist en moltes celebracions. Hi havia, però, una petita-gran diferència; de les flors, totes distintes, totes fetes a mà per les components-amigues-companyes-de-viatge del grup, en sobresortien uns pètals plens de lletres que explicaven començaments de contes, llegendes, històries, és a dir: paraules, paraules, paraules màgiques que es convertien en aquests mots dels quals ens hem d’envoltar totes les persones que volem escriure. I les paraules van anar fent un munt, un munt, un munt i es van transformar en Un munt de mots