Vaig tenir l'honor de ser nomenada Terrassenca de l'any juntament amb tres terrassencs més: Rafael Aróztegui, Marià Galí i Andreu Enrich. I també vaig llegir unes paraules d'agraïment en nom de tots els nominats. Em vaig sentir molt feliç a l'hora de dir:
Hola. Molt bon dia a tothom.
Senyor Felip Elòsegui, President
del Centre Cultural El Social,
Excel·lentíssim i Reverendíssim Josep
Àngel Saiz, Bisbe de Terrassa,
Il·lustríssim senyor Jordi Ballart,
Alcalde de Terrassa,
Senyora Anna Muñoz, Glosadora,
Senyora Sílvia Torrente, Secretària,
Senyores, senyors, gràcies per ser-hi.
Gràcies per haver-nos volgut acompanyar en aquest dia tan important per
nosaltres. Ho dic de part de tots els nominats. I és que ells m’han fet l’honor
de poder parlar en el seu nom.
Confesso que quan m’ho van proposar em vaig atabalar una mica. Entenc que
per poder parlar d’algú, l’has de conèixer bé. A fons. I aquest no era el cas.
Però també us he de dir que tan bon punt m’hi vaig posar en contacte, em
varen donar tota mena de facilitats i m’ho han fet molt i molt fàcil.
Els vaig demanar que m’expliquessin alguna anècdota personal. I també si
eren terrassencs de naixement, i no pas d’adopció, com ho sóc jo.
I el Rafael Aróztegui, em va dir que tot i haver nascut a Sabadell per
accident --ho va recalcar--: per l’accident, ja que els seus pares vivien a
Terrassa, ell es considerava terrassenc i molt terrassenc.
També hi va afegir, i això ho repeteixo amb paraules seves punt per punt, em
va dir:
Sens dubte el que em
va marcar més va ser conèixer, i compartir moltes hores i vivències, al Manel
Tobella, per cert Terrassenc de l’any 1989, i fundador de l’Arxiu Tobella.
Em va contagiar el
seu amor per Terrassa, la seva dèria de buscar, rescatar i conservar fotos
antigues, i la seva voluntat de col·laborar amb les entitats culturals
terrassenques.
Sí, segur, ell ha
sigut el responsable que ara estigui compartint terrassenquisme amb vosaltres.
Gràcies Rafael!
Sóc terrassenc,
de família terrassenca i arrels terrassenques que es remunten a més de tres
segles.
A la meva
família, a més de ciutadans i ciutadanes anònims, hi ha hagut alcaldes,
regidors, industrials, empresaris, directius d’empresa i d’institucions benèfiques i culturals, i també econòmiques,
esportives i socials.
La seva tasca ha estat degudament reconeguda en diferents casos i
ocasions. Per tant, no és difícil
imaginar el perquè sóc avui aquí entre els guardonats: és degut a tot aquest
bagatge familiar que el meu pare ens va saber transmetre i refermar amb un
terrassenquisme de pedra picada i un amor al país insuperable. A ells tot el mèrit.
Finalment una
reflexió: cal estimar la ciutat on habitem i ens desenvolupem, talment com
estimem la família, els amics, la professió o les aficions. Sense aquest ànim
envers l’espai físic on vivim, difícilment aconseguirem millorar-lo. Hem de col·laborar
perquè al nostre país hi tinguem un més
alt nivell de qualitat de vida i de prosperitat.
Gràcies, Marià!, pels teus desitjos.
Amb l’Andreu
Enrich, com que viu lluny de Terrassa ens vam haver de posar d’acord per
correu i em va escriure exactament això:
“Caram
aquest l'Andreu, Terrassenc de l'any i resulta que no viu a Terrassa.
Certament. Un altre exemple de l'enorme i
permanent paradoxa on la post-modernitat ens ha instal·lat, a saber: vivim
perduts en un món que és ple de camins.
Cada dia amb menys fronteres però alhora
amb més escissions.
Habitants del Tot; ciutadans del No-res.
Espera Andreu...Ciutadà, dius? A què et
refereixes?
És simple, et diré. Un predicat més per a
la teva identitat.
Un límit, per tant?
Sens dubte, com qualsevol altre predicat
identitari que t'atribueixis.
Ara bé, ¿és alhora “ser ciutadà” quelcom
d'on nodrir-se i on poder aportar il·limitadament?
Si, així és també. Il·limitadament
limitats. Així és el ciutadà.
Ves per on, més paradoxes.”
Gràcies, Andreu!
Ja ho heu vist, tots són terrassencs de
naixement menys jo. Ara que, l’any que ve, l’1 de maig del 2014 farà cinquanta
anys que vaig arribar a Terrassa. I encara que sigui adoptada, m’hi sento molt
bé. Al principi, però, em va costar una mica.
Tot i que de seguida m’agradà molt la manera com
parlaven, la gent d’aquí. El català dels terrassencs el trobava harmoniós,
suau, amable. Molt diferent del català del berguedà, d’on jo venia. Que més
aviat sona una mica aspre.
Els meus fills, la Sílvia i el Josep, que ja van
néixer a Terrassa, un dia comentant sobre alguna paraula que pronunciàvem
diferent, jo vaig dir: és que nosaltres, els del berguedà... i el meu fill, que
deuria tenir set o vuit anys, em va interrompre dient: tu ets del berguedà,
però nosaltres som terrassencs i som del Vallès. I tot seriós es posà a
recitar: En ma terra del Vallès/ tres turons fan una serra, /quatre pins un
bosc espès/cinc quarteres massa terra/ com el Vallès no hi ha res.
Em vaig quedar ben bocabadada. I d’aquest fet en
va sortir una reflexió: si aquesta era la terra dels meus fills, també era la
meva. I vaig començar a interessar-me
pels costums, per la cultura. I sota l’aparença del món obrer industrial hi vaig
descobrir museus, monuments. L’afició al jazz, la pintura, la fotografia i
tantes altres coses. Més tard s’hi van incorporar els castells. Però sobretot em
vaig retrobar amb el que des de sempre m’ha apassionat: EL TEATRE; un dels
puntals de la cultura de la nostra ciutat.
I, sense oblidar les meves arrels, encara que
només sigui terrassenca d’adopció, dic amb molt d’orgull que sóc terrassenca de
cor.
Moltíssimes gracies!
