En quant a mi

La meva foto
Terrassa, Barcelona
Sóc una persona sincera. Dormo poc. Somnio molt. I m'agrada compartir els somnis.

19.2.10

Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella


18-2-10

El Club de Lectura de la biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella, el vaig trobar molt ben organitzat.
De seguida que em varen explicar com funcionaven, vaig pensar que era un privilegi disposar d’un professor d’història, una professora de literatura i la directora del centre per coordinar l’acte.
I així va ser com vàrem tenir unes explicacions molt interessants sobre les colònies tèxtils. I també unes preguntes molt directes pel que fa a l’estructura i l’argument de la novel·la.
Sempre és un plaer poder tractar amb professionals de qualsevol tema.
El públic va ser molt participatiu mostrant un gran interès. Per tot plegat, vam sortir d’allà molt contents, encara que plogués!

Premi Amat-Piniella


16-2-10

En primer lloc, voldria parlar de l’acte del lliurament del premi que va ser molt emotiu.
L’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella entrà al Camp de Mauthausen el 27 de gener de 1941 i va ser-ne alliberat el maig de 1945. Com a testimoni d’aquesta experiència, que va marcar la seva vida i la seva obra, en aquest acte la pianista i compositora Laura Casaponsa posà música a un recull d’imatges del Camp de Mauthausen.
Després de lliurar-me el guardó, corpresa encara per les imatges que acabàvem de veure, ho vaig agrair amb unes paraules:

No em voldria allargar gaire. Només expressar el meu agraïment a tots el membres del jurat: Moltíssimes gràcies!!!
Sé que és un premi molt prestigiós. I em sento molt honorada.
Quan et passen coses tan extraordinàries com les que m’han passat a mi durant aquest últim any, no pots evitar de fer una reflexió. I l’he fet. L’he fet amb profunditat.
Tot just divendres passat va fer un any que vàrem presentar per primer cop la novel·la Olor de Colònia a Terrassa.
Tot just fa un any i mig que em posava en contacte amb l’editor de 1984, en Josep Cots, un manresà amb empenta que és, en part, el responsable que avui em trobi aquí.
Tot just fa quatre dies, era una desconeguda de seixanta-cinc anys que irrompia em el món literari i tothom es preguntava, d’on ha sortit?
Gairebé jo també m’ho preguntava.
I només aquest afany de reflexió m’ha fet tirar enrere, enrere, fins a trobar-hi una resposta.
I em podeu ben creure: no hi ha cap secret. Només és la història d’una dona que un dia l’obstinació la va portar a aprendre la seva llengua. Aquella llengua que li havien negat durant tants anys.
Per això crec que tot plegat és, senzillament, una història d’amor.
Amor per aquesta llengua i per aquest país.

Moltes gràcies!!!

12.2.10

Casal d'Europa del Berguedà


Sempre m’he sentit berguedana i, en canvi, feia molt de temps que no havia anat a Berga. Aquest últim any m’he passejat per alguns dels pobles de Catalunya però, a Berga, encara no hi havia anat. I aquest divendres, l’interès i la insistència d’en Jaume Farguell, m’ hi van portar.
Durant el viatge d’anada, en Jaume Farguell, que havia estat durant vint-i-tres anys alcalde de Berga i que actualment presideix el Casal d’Europa i l’Òmnium Cultural del Berguedà, em va posar al corrent d’alguns fets importants de la comarca. He de confessar que la seva devoció per la història i la cultura del país em va captivar.
Un cop vàrem ser al Casal d’Europa, lloc de trobada per al col·loqui, ens hi esperaven uns tertulians atens i molt interessats en tot el que es va dir de les colònies i el motiu que em va portar a escriure una novel·la sobre el tema.
I, com sempre, tampoc no hi va faltar una amiga d’aquells temps quan la innocència et feia creure que tot estava bé.

10.2.10

Institut IES de Sabadell


Amb l’Encarna, professora de literatura catalana, ja feia temps que ens havíem posat d’acord: el dia 9 de febrer, a la una del migdia, m’havia de trobar amb els alumnes de batxillerat de l’IES Sabadell.
Com que durant el primer trimestre ja s’havien llegit el llibre d’Olor de Colònia, un cop jo hi hagués anat, tenien intenció de visitar el museu de la colònia Vidal per poder recórrer els escenaris de la novel·la i llegir-ne alguns fragments. Em va semblar una idea fantàstica.
L’Encarna, però, també em va avisar: vine preparada perquè et faran moltes preguntes.
I tant, que me’n van fer! Al voltant d’una taula ovalada em van preguntar coses que no me les havia preguntat mai ningú. El seu interès pels personatges, pels costums, pels motius que m’havien impulsat a escriure la novel·la, em va impressionar. Al final, en llegiren uns quants fragments que havien seleccionat prèviament.
Em vaig sentir molt bé. És reconfortant veure persones de la seva edat interessades per la història, per la nostra història; que és també la seva.

6.2.10

Les Franqueses del Vallès

5-2-10

Era la segona vegada que visitava Les Franqueses. La primera hi vaig anar convidada per la Fe, a la seva llibreria de l’Espolsada.
L’Amàlia i l’Anna, dues alumnes del Consorci per a la Normalització Lingüística, em varen venir a buscar a Terrassa. Durant el viatge ja me’n van fer cinc cèntims de com s’ho passaven de bé, aprenent català. M’hi vaig sentir molt identificada i em van fer recordar vells i bells temps.
La Maria, la seva professora, ens esperava per acompanyar-nos al Centre Cultural Can Ganduxer on es faria la tertúlia.
Em vaig sentir ben acollida, escoltada, compresa... Em vaig sentir... feliç!


Un resum de la trobada:
http://www.tvlf.cat/
(busqueu el dia 5-2-10)

Sant Vicenç de Castellet


A Sant Vicenç de Castellet hi vaig arribar una mica d’hora, aquest dijous passat, 4 de febrer. Plovia. L'Assumpta, responsable de la biblioteca i una companya seva, estaven molt enfeinades portant taules amunt i cadires avall. En poca estona, però, ja ho tenien tot llest, convertint la sala de lectura en un lloc acollidor per rebre uns tertulians força puntuals.
Ens feia por la pluja. Potser no vindrà tothom --em van dir. I tant, que van venir! Estava ple a vessar. Ple de gent interessada en la novel·la, en les històries, en la vida a les colònies. Gent amb les seves pròpies vivències i que tenien ganes de compartir-les. I ho vam fer. Tots junts. Amb un orgull carregat d’entusiasme i vehemència. Mentre jo els explicava el que sabia, ells m’il·lustraven amb alguns fets que desconeixia.
I així va ser com, entre tots plegats, vàrem poder assaborir aquell té-i-dóna’m que no té preu.
Cada dia estic més contenta de la oportunitat que m’ha ofert la vida per poder fer nous amics i retrobar-ne de perduts.