En quant a mi

La meva foto
Terrassa, Barcelona
Sóc una persona sincera. Dormo poc. Somnio molt. I m'agrada compartir els somnis.

16.12.09

Premi Regió7 de Manresa

14-12-09

El dia 14 de desembre era dilluns. Un començament de setmana fred, glaçat. A Manresa, a les vuit del vespre l’aire del carrer tallava com una dalla acabada d’esmolar. A dins, a la Sala Petita del Kursaal, però, l’ambient era d’allò més càlid. I les paraules que s’hi van anar desgranant, encara més. De mica en mica anaven sortint els noms de persones o entitats que havien destacat per la seva tasca i trajectòria a la Catalunya Central. L’alcalde de Manresa va parlar de tenacitat, superació, esforç, creativitat. Aquests eren els qualificatius que atorgaven als premiats. I vaig pensar que era un premi diferent. I em vaig sentir molt orgullosa d’aquell guardó. Estava tan emocionada que les paraules em van sortir una mica entrebancades:
.
En primer lloc voldria agrair aquest premi als membres del jurat. Gràcies.
I també a totes les persones que han fet possible que aquest llibre avui sigui a les llibreries. D’una manera molt especial al meu editor en Josep Cots.
I a la ciutat de Manresa que sempre m’ha acollit tan bé.
I només de pensar en el nom d’aquesta ciutat m’ha vingut a la memòria què havia representat per a mi, Manresa.
Quan vivia a la colònia Vidal, de petita, Manresa era la CIUTAT, en majúscules.
Per venir a Manresa la meva mare ens posava el vestit de les festes grosses. I si se'ns havia quedat petit, ens en feia un altre.
Recordo una vegada que es va estar tota la nit cosint perquè l’endemà havíem d’anar a Manresa.
I per això també li vull dedicar aquest premi:
A ella i a totes les dones d’aquesta terra. Dones valentes que no s’arrugaven per res ni per ningú. Que feien dos jornals: el de la fàbrica i el de casa per poder sobreviure.

A elles, a elles molt especialment els dedico aquest premi!!!

I encara una altra emoció


Just en acabar-se l’acte, se’m va acostar l’alcalde de Manresa, Josep Camprubí, i em va confessar que el seu avi havia estat el mestre de cal Vidal. I llavors sí que ja se’m va desfermar un eixam de sentiments que no podia controlar. Li hauria volgut explicar tantes coses!
A la colònia, el mestre també era el bibliotecari. I no es poden pas comptar les hores que em vaig passar a la biblioteca parlant amb ell preguntant-li per aquest o aquest altre llibre. I, sobretot, mirant, mirant com adobava els llibres, els folrava i hi posava el títol al llom amb tanta cura!, tot plegat com si fos un ritual.
Es deia Esteve Camprubí.
A la novel·la Olor de Colònia hi surt, el mestre. Només de passada, i es diu Emili Camps. Li vaig voler posar les mateixes inicials del seu nom com un petit homenatge.














8.12.09

Un munt de mots


4-12-09

Aquest divendres, 4 de desembre, teníem un cita al Tallaferro. En aparença, normal, com cada any per aquestes dates. Vàrem sopar i fer les fotos de rigor i, tot d’un plegat, vaig començar de veure uns moviments estranys, unes absències injustificades i al cap de poc van aparèixer les absents amb un gerro i un ram de flors. Fins aquí, no explico res que no s’hagi vist en moltes celebracions. Hi havia, però, una petita-gran diferència; de les flors, totes distintes, totes fetes a mà per les components-amigues-companyes-de-viatge del grup, en sobresortien uns pètals plens de lletres que explicaven començaments de contes, llegendes, històries, és a dir: paraules, paraules, paraules màgiques que es convertien en aquests mots dels quals ens hem d’envoltar totes les persones que volem escriure. I les paraules van anar fent un munt, un munt, un munt i es van transformar en Un munt de mots

27.11.09

Diada de la colla Minyons de Terrassa


22-11-09

I va arribar aquest dia tan especial per mi. El Pep Forn ja feia temps que m'ho havia demanat: hauries d'escriure alguna cosa per la Diada; complim el 30è aniversari. I ho vaig fer. Contenta. Il·lusionada. Ser Minyona, sentir-me Minyona, és una de les coses més extraordinàries que m'han passat mai. I ho vaig escriure d'una tirada. A raig. Sense pensar-m'ho. L'emoció podia més que jo. I em va sortir així:

Bon dia a tothom!

Quan em van preguntar si volia escriure unes paraules per llegir-les el dia de la Diada, de seguida vaig dir que sí. Sóc així d’impulsiva. Però després sola, a casa, vaig pensar: mare meva en quin embolic m’han ficat!

Perquè sí que és veritat que sóc escriptora, però escriptora de ficció. A mi m’agrada inventar històries. Inventar-me uns personatges, fer-los anar per camins tortuosos perquè pateixin i alhora fer patir a qui ho està llegint. Però aquí no es tractava pas d’això ni tampoc de parlar de les gestes dels Minyons dels últims anys, prou conegudes per a tothom i que ja han anat sortint als diaris. I la veritat és que em sentia ben perduda.

I em vaig posar a reflexionar (sempre s’ha de reflexionar en moments així) i em vaig dir, Sílvia, tu també saps parlar de sentiments. I tot posant la vista enrere em vaig veure a mi mateixa entrant a la Colla, de la mà d’en Josep Matarin, un calorós juny de 1986. Anàvem a Reus. Ens vàrem entretenir a fer una foto als afores de Terrassa i vam arribar tard. Anàvem pels carrers de Reus, esperitats, perquè, tot just baixant de l’autocar, ja se sentien les gralles. Jo encara no sabia de què parlaven però vaig sentir molts minyons que expressaven la seva admiració per la Vella de Valls: havien descarregat un 5 de 8.

Van passar els dies i em vaig acostumar a veure cares suades i de patiment però alhora satisfetes, i saltant d’alegria, i plorant de felicitat. Vaig veure homes fornits, cepats, valents, mal afaitats; plorant. Per una persona com jo, educada en aquella vella teoria que els homes no ploren, he de confessar que em vaig quedar molt impressionada.

I també hi havia dones valentes, fermes, amb un coratge que no tenia res a envejar al dels homes. Per tant em trobava en un lloc on hi convivien persones. I això em va agradar. Em va agradar, molt!

I després va venir el tracte obert que em van oferir i l’oportunitat de fer coses i de realitzar-me com a ésser humà. Aquí sí que vull deixar un record molt sentit per la Maria Cases i el seu home, el Jaume Andreu, ells van fer els meus inicis a Minyons molt més acollidors.

En aquella època érem pocs (no sé si del tot ben avinguts) però la il·lusió ens sobreeixia pels descosits. I encara no teníem casa i tampoc no sortíem als diaris. I havíem d’assajar al pati de l’ajuntament i ens reuníem al Mesón i parlàvem del dia de Sant Fèlix com d’un esdeveniment extraordinari. Encara no teníem casa ni sortíem als diaris, però el Joan Alsina, (el vampir, li dèiem), que llavors era el president, ens oferia la seva, de casa, cada mes, per fer les reunions de junta, i tots ja esperàvem què ens hauria preparat per sopar.

Jo era de la junta quan, després de moltes gestions i de molts intents fallits, vam comprar la primera casa. No es poden pas comptar els carretons de runa que vam portar a la camioneta del Puig ni els viatges que ell va fer per buidar-la. Durant un temps vam anar a dormir ben esllomats, però feliços: JA TENÍEM CASA!!!

Amb unes pissarres velles, l’Enric Nieto va fer les taules pel bar. Perquè això sí, després del pati per assajar, el més urgent era tenir un lloc per fer-hi unes birres. I l’Esperança i el Martí ens preparaven unes amanides que ens en llepàvem els dits.

I després va venir la celebració del desè aniversari. A mi em va tocar ser en el grup dels organitzadors. En Pep Salsetes va coure un bou a la Placeta de Saragossa. Vam passar tota la nit anant amunt avall del carrer Sant Pere per preparar la Diada perquè el dinar es feia a l’antic Casino del Comerç.

I entremig d’assajos, d’actuacions i festes, vaig aprendre que per fer castells s’ha de ser generós. Que tothom hi té un lloc. Que fer castells t’ensenya a ajudar al company, a caminar segur, amb les passes justes, a vèncer obstacles, a tirar endavant, a no rendir-se, a arribar fins al capdamunt. I tornar a baixar i també a caure, a caure, sí, i aixecar-se i a tornar a començar. En una paraula: fer castells t’ensenya A VIURE!!!

Per tot això, VISCA ELS MINYONS DE TERRASSA I VISCA CATALUNYA!!!

Després de la xerrada



22-11-09

Quan es va acabar el parlament el president Pujol em va felicitar per la xerrada i pel llibre.

El 3 de 10 que no va ser


22-11-09
Només uns segons. Només van faltar uns segons per aconseguir aquest 3 de 10 que no va ser i que ens mereixíem.

23.11.09

Invitació a un sopar de Minyons


18-11-09

Aquesta invitació em va omplir d'orgull. I no només perquè és una colla castellera de Terrassa sinó perquè és la meva colla!
Fa molts anys que formo part d'aquest col·lectiu i he de dir que m'ha donat moltes alegries. Hi he viscut moments d'una intensitat que és molt difícil d'explicar amb paraules.
Segur que molts Minyons sabeu de què parlo...

El dia del sopar


Dimecres, 18 de novembre, el vespre, fent-la petar i canviant impressions.
Ens ho vam passar molt bé. Tothom hi va dir la seva. També volien saber el què i el com de la novel·la. Jo vaig fer el que vaig poder. No sé si me'n vaig sortir.
L'Artur em va sorprendre llegint un fragment de la pàgina 51 de la novel·la i jo li vaig voler fer un regal fent-li una confessió: que aquell tros era totalment autobiogràfic. I només us ho puc explicar fins aquí...

15.11.09

Tastalletres de Cervera

13-11-09


Aquest divendres vam tastar el cafè en una llibreria. O, potser es podria dir que vam tastar llibres en un cafè? Un cafè carregat de bones olors.
Fos el que fos, vam estar molt ben acompanyats per un públic divers i amb ganes d'escoltar. I la Ramona va fer aquesta barreja molt més saborosa.








14.11.09

Documental franco-alemany

El dia 6 de novembre ens vàrem traslladar a la Colònia Vidal en Frédéric Robin, director de la productora Vídeo Effects Productions S.L. , la Mercè Comas, sòcia i representant seva aquí a Catalunya i jo. Aquesta productora està gravant un documental de les colònies industrials de tot el món, però bàsicament de les de Catalunya.

Vàrem ser molt ben acollits per la Mayé, responsable del Museu de la Colònia i també per l'Àngels, que ens va acompanyar en tot moment per tal de fer el recorregut més profitós. Una part del documental el vàrem gravar a la biblioteca; el fet de seure en una de les cadires de l'estança em va sotraguejar tan fort la memòria que vaig recordar coses que tenia arraconades en el més profund dels oblits.

La figura del senyor Camprubí, mestre i bibliotecari, se'm va aparèixer; per un moment vaig sentir la seva presència, la seva olor.

Va ser un moment inoblidable.

11.11.09

Biblioteca Pere Calders de Viladecavalls


Ahir, tot just passaven cinc minuts de les set, arribàvem a Viladecavalls. Unes obres a l'entrada del poble ens van fer deixar el cotxe i hi vam haver d'arribar a peu. Sort que el públic que ens esperava s'ho va agafar amb calma.
Va ser una vetllada molt agradable. Tothom estava molt interessat per la novel·la i també per com es vivia a les colònies en aquella època.
Cada dia em sorprèn el gran interès que continua despertant aquesta novel·la

6.11.09

Cafè amb lletres a Cerdanyola

El dia 5 de novembre vaig anar a Cerdanyola convidada per l'Ajuntament a la sala d'actes del Museu d'Art Can Domènech.
La sala, plena a vessar, em va rebre amb molt d'entusiasme. Em vaig sentir molt i molt ben acollida. Tots els assistents van mostrar un gran interès per la novel·la Olor de Colònia, que aquests últims dies s'ha posat al davant de tot de les llistes dels llibres més venuts en llengua catalana. Poder assaborir les ganes de saber més dels personatges, de donar la seva opinió, de fer-se la novel·la seva, és el millor que li pot passar a una persona que escriu.
També em vaig retrobar vells amics. I els de sempre que m'acompanyen.
Per tot plegat, va ser un dia inoblidable.
Gràcies a tots els que ho van fer possible!!!


3.11.09

Viatge a Lituània



Tots els camins va a Roma, però no tots van a Lituània. El dia 27 d'octubre, però, el nostre sí que hi va arribar. Un basc, un valencià, un català i una catalana el van emprendre convidats per un suís que viu a Lituània i que cada any organitza un festival literari. Vam sentir com les nostres novel•les eren llegides en lituà i vam poder veure com la gent d'aquell país s'ho escoltava amb molt d'interès i després com, a través d'una traductora-intèrpret ens feien preguntes relacionades amb la nostra manera de viure la literatura.

Va ser fantàstic!

I després ens vam passejar per Vilnius, per Siauliai, per Riga. I per posar punt i final a aquest viatge, on hi vam fer uns quants amics, vam anar fins a Praga a respirar l'aire del Castell que ens va deixar Kafka.

25.10.09

Un sopar amb un convidat especial


El 23 d'0ctubre la junta de l'Ateneu Terrassenc em va convidar a un sopar. No era la primera vegada. Aquell sopar, però, va ser diferent; hi havia un convidat que feia que fos així. El convidat era per mi molt i molt especial: en Toni Padrós. Ens coneixíem des de principis dels anys seixanta. Quan ell encara no havia festejat ni amb el seu Lock-out ni amb Shirley Temple Story ni amb tantes altres pel·lícules que els anys setanta varen revolucionar aquest món, provocant algun maldecap a més de quatre.
Durant tots aquests anys només ens havíem vist en una ocasió i va ser pura coincidència. Espero que a partir d'ara els aires de Terrassa juntament amb els perfums de colònia, ens siguin més propicis.
(A la foto: Toni Padrós al mig, acompanyat pel President de l'Ateneu, Josep Coromines i per qui signa l'article)

22.10.09

Premi Qwerty




El dia 21 d'octubre em van concedir el premi de narrativa Qwerty per la novel·la "Olor de Colònia"


L'acte es va celebrar al Liceu.

19.10.09

Cursos d'escriptura literària


El dia 10 d'octubre vàrem començar un curs d'escriptura literària a la biblioteca del districte 6 de Terrassa amb 17 alumnes. Aquí teniu el link per accedir a unes imatges:

http://canalbarrio-districte6.blogspot.com/

El dia 19 d'octubre en vàrem encetar un altre a l'Ateneu Terrassenc amb 12 alumnes. De moment, tots estan molt interessats

24.9.09

Biblioteca Dos Rius de Torelló



El Club de Lectura d'aquesta biblioteca em va convidar ja fa uns quants dies a una trobada per tal de comentar entre els seus lectors la novel·la Olor de Colònia. I avui hi hem anat. La Gemma i en Pasqual han conduït la tertúlia amb molt d'encert i professionalitat.
Els assistents, molts dels quals encara viuen en una colònia propera al poble, han aconseguit que la reunió fos més dinàmica i plena de matisos. A tots, els dono les gràcies des d'aquí.

Presentació al Museu-Monestir de Sant Cugat



23-09-09

Mirant la rosassa, ens encaminem per l'esquerre cap el claustre on es troba la Sala del Tapís. I és en aquest lloc magnífic on avui hem tingut l'honor de fer la presentació de la novel·la Olor de Colònia

Un moment de la presentació



Molt ben acompanyada per la M. Teresa Panareda a la Sala del Tapís, he tingut el plaer i la satisfacció de poder comentar les meves vivències en una colònia Tèxtil. Com també l'aventura que va representar el fet de convertir-les en una novel·la. No cal dir que el públic assistent a l'acte ha col·laborat perquè fos més agradable i interessant.
M'han enviat aquest link per poder veure una petita entrevista que em van fer:

21.9.09

Una curiositat



Un amic m'ha enviat aquesta foto.

És un fogó de petroli que s'utilitzava cap a finals dels anys cinquanta. No van durar gaire perquè al cap de poc van ser substituïts pels de gas butà.
A la novel·la Olor de Colònia s'hi fa referència, a aquests fogons. Si no n'havíeu vist mai cap, aquí el teniu. Si n'havíeu vist i, a més, els vàreu fer servir, ja sabeu la pudor que feien.

20.9.09

Museu Alegre de Sagrera

Aquest estiu em varen fer una entrevista aquí al Museu.

Hi deixo el link. No sé els dies que el tindran penjat.


http://www.terrassadigital.cat/televisio/programa.php?pk=36

21.8.09

Una visita a l'Espolsada




El 17 d'abril hi vàrem anar a fer una presentació de la novel·la "Olor de Colònia". Aquí teniu el link per accedir al seu blog.

17.8.09

A Catalunya Ràdio



Dissabte, 15 d'agost, vaig anar a Catalunya Ràdio al programa "El Suplement d'estiu" amb l'Anna Ayala.

Per poder-lo escoltar:

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1192

S'ha de prémer la segona hora del dia 15. Es troba en el minut 25:50

27.7.09

Reportatge de Vilaweb


Vilaweb va tenir la pensada de gravar-me en el marc de l'Ateneu Barcelonès, envoltada de la flaire d'uns llibres que alimenten mentre llegia un fragment de la novel·la "Olor de Colònia"


Per accedir-hi:

9.6.09

Un petit tast de la novel·la





Encara que jo cregui que una paraula val més que mil imatges, m'ha agradat acompanyar amb imatges algunes de les paraules de la novel·la.



Heus aquí el resultat:

El pont


...i baixà les escales que enllaçaven el camí fins el pont. S'assegué a la barana (...)


Una barana de pedra i rajoles planes que, enganxades les unes amb les altres, feien un dibuix simètric fins a l'arcada del pont(...)


Va mirar el cel, encara que estaba tapat. La inèrcia la va fer girar cap un costat. Observà la barana del pont. Va ser just aquí on el Sidro, al cap d'uns quants anys, li va dir que l'estimava.

Els telers


Va treure el cap a la quadra dels telers petits, els de garrot, allà el foc no hi havia arribat i ja tornaven a funcionar com sempre. Sort en tindrien per poder servir les comandes més urgents. Des d'allà on era li arribava encara l'olor de cremat, i la de cotó brut i la de borra barrejada amb oli dels batans i les cardes i la de la cola que venia dels ordidors i també el soroll. El soroll de les màquines. L'olor i el soroll que volia dir feina, seguretat, vida...

L'església i la plaça

Els homes, com cada diumenge i festes de precepte, es van quedar a la plaça fent rotllanes, però avui no parlaven pas ni de la partida de cotó que havia arribat més bruta que de costum ni de la pedregada de la setmana passada que havia ajaçat les mongeteres primerenques. Avui els espetecs del foc i la pudor de fum planaven per damunt de les converses mentre anaven d'una rotllana a l'altra. No sabia ningú com havia començat...

El convent


I la senyora intel·ligent i devota i, sobretot, digna, baixava els graons del convent, lamentant que hagués deixat de practicar, feia molt de temps i per unes circumstàncies que no venien al cas, el costum d'enviar a buscar la secretària del seu Àlfred, les visites de la qual la mantenien al dia de tots els asumptes importants, i no hauria hagut d'esperar les confidències provocades per la necessitat d'una pobra monja acorralada.

8.6.09

Gafarró

Les cames, arronsades sota la cadira baixa, se li havien adormit. El coll, encarcarat, es negava a moure's. Un gafarró, dins d'una gàbia tapada, començà a piular; només tres vegades i emmudí. Ella es va aixecar, i, tot coixejant pel formigueig de cames, d'una revolada, va arrencar les fundes que cobrien les gàbies. Xerrics i espantadissa...

Pinsà


Un pinsà blanc i negre, rodanxó, de coll esquifit, també va piular tres vegades i també va callar. El gafarró que havia piulalt abans, hi tornà i tornà a emmudir.

Cadernera

Una cadernera va deixar anar un refilet enyoradís i trencat.

Rossinyol




El cant agònic d'un rossinyol la va fer decidir i començà a obrir les gàbies una per una. Els convidava a sortir. Els hi obligava. Ficava les mans a dins i els empenyia. Vinga, marxeu!, marxeu! Sou lliures, lliures, lliures! I els ocells, desorientats, entre piuladisses i xerrics, espetecs d'ales amunt, espetecs d'ales avall, xisclant, embogits, sortien de les gàbies l'un darrere l'altre, l'un al costat de l'altre, l'un trepitjant l'altre, amb embranzides sobtades, poc avesats a l'aire de llibertat...

El safareig




Des que l'havien cobert, el safareig, que tenia més parròquia (...) I quina alegria veure les dones amb el cove i el picador, instal·lades al safareig tot fent bugada i apedaçant el món. De les poques novetats que ell encara no sabia, el dilluns se n'acabava de posar al corrent des de l'altra banda dels finestrals. I quin goig per la vista, aquell pet de cames que algunes ensenyaven fins més enllà d'on s'acaben les mitges, mentre esbandien la roba juntament amb les misèries.

La font



I la roda de ferro giravoltava per bombar aigua de la font que hi havia al davant de la botiga. Eren molts els que encara hi anaven cada migdia a buscar l'aigua per refrescar el vi. No s'havien volgut sumar als amants del progrés que tenien nevera i que, segons deien, amb un tros de gel, la frescor els durava tot el dia. No. N'hi havia que eren fidels al que s'havia fet sempre, ja en temps dels pares i els avis; empènyer la roda de ferro perquè giravoltés, mentre rodolaven les últimes notícies. I les d'avui eren sonades. I els que primer havien dit escolteu-me, després van dir que callessin que... I filaven rumors i teixien mentides mentre s'omplien càntirs i galledes.

La resclosa

...i queia... i queia... i no acabava mai d'arribar a terra... fins que la resclosa, bramulant afamada, embogida, vomitant escumera, l'embolcallava mentre l'engolia... i allà dins entremig de la turbulència de les aigües se sentia presonera d'un ofec, d'una foscor que la feia estremir igual que el toc de la sirena quan la va despertar.

La xemeneia



I al centre, altiva, ensenyorida, majestuosa, presidint el seu univers, controlant els fils que ordien l'entreteixit de la vida, la xemeneia; amb la vorera del capdamunt ennegrida, escopint el fum just, necessari per enterbolir el cel i poder-li amagar les seves misèries.

1.6.09

TV3 a la Colònia Vidal


El dia 3 de maig ens vàrem traslladar amb un equip de TV3 a la Colònia Vidal per fer un reportatge sobre la vida a les colònies tèxtils.
En el TN del migdia en varen passar un fragment.
Per veure'l clikeu aquí:

http://www.tv3.cat/videos/1199929/TN-migdia-030509


Minut 21:53, la presentació
Minut 27:03, el reportatge

Olor de Colònia a la ràdio


Es va poder sentir per Catalunya Ràdio en l'espai Lecturàlia de Màrius Serra el dia 21 de maig a les 10:00 del matí. Els cinc minuts primers:


Presentació de la novel·la Olor de Colònia



El proper dissabte 6 de juny a les 19:00 a la Llibreria Ma'at de Vilanova i la Geltrú.

Us convido a participar en el col·loqui que es farà posteriorment

I encara més notícies...


Dimarts, 2 de juny, a les 20:50 sortiré en el programa Qwerty. de Joan Barril

Per veure'l ho trobareu en el minut 24:02

http://www.barcelonatv.cat/alacarta/player.php?idProgVSD=5830&cercaProgrames

I també:
Dijous, 4 de juny, em faran una entrevista a la ràdio ICAT FM a les 21:45






31.5.09

Article de La Vanguardia


Dissabte, dia 30 de maig, va sortir un article a La Vanguardia on parlava de tots els escriptors que havien publicat la seva primera novel·la en català.

Rosa M. Piñol, l'autora d'aquest article, ens havia citat el dia abans al Macba. I quina va ser la meva sorpresa en veure com el fotògraf ens feia estirar a tots al bell mig de terra. No m'havia imaginat mai que cauria tan avall!

Si voleu veure els resultats, clikeu aquí:

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090530/53714233552/novisimos-de-la-novela-catalana.html

Entrevista 80grams


Al blog de literatura "80grams" hi podeu trobar una entrevista que em van fer sobre la meva novel·la Olor de Colònia, editada per Edicions 1984

http://80grams.blogspot.com/2009/05/entrevista-silvia-alcantara.html

A TV3 per primer cop 11-3-09


Era la primera vegada que en feien una entrevista a la televisió. Estava molt nerviosa. Però només de parlar un moment amb l'Emili Manzano abans de començar, se me'n va anar totes les pors de cop. Durant la mitja hora que va durar l'entrevista en vaig sentir relaxada, segura. Quan es va acabar, em va saber greu i tot de tan curt que se m'havia fet.



Aquest és el link per accedir-hi:




http://www.tv3.cat/videos/1075719