22-11-09
I va arribar aquest dia tan especial per mi. El Pep Forn ja feia temps que m'ho havia demanat: hauries d'escriure alguna cosa per la Diada; complim el 30è aniversari. I ho vaig fer. Contenta. Il·lusionada. Ser Minyona, sentir-me Minyona, és una de les coses més extraordinàries que m'han passat mai. I ho vaig escriure d'una tirada. A raig. Sense pensar-m'ho. L'emoció podia més que jo. I em va sortir així:
Bon dia a tothom!
Quan em van preguntar si volia escriure unes paraules per llegir-les el dia de la Diada, de seguida vaig dir que sí. Sóc així d’impulsiva. Però després sola, a casa, vaig pensar: mare meva en quin embolic m’han ficat!
Perquè sí que és veritat que sóc escriptora, però escriptora de ficció. A mi m’agrada inventar històries. Inventar-me uns personatges, fer-los anar per camins tortuosos perquè pateixin i alhora fer patir a qui ho està llegint. Però aquí no es tractava pas d’això ni tampoc de parlar de les gestes dels Minyons dels últims anys, prou conegudes per a tothom i que ja han anat sortint als diaris. I la veritat és que em sentia ben perduda.
I em vaig posar a reflexionar (sempre s’ha de reflexionar en moments així) i em vaig dir, Sílvia, tu també saps parlar de sentiments. I tot posant la vista enrere em vaig veure a mi mateixa entrant a la Colla, de la mà d’en Josep Matarin, un calorós juny de 1986. Anàvem a Reus. Ens vàrem entretenir a fer una foto als afores de Terrassa i vam arribar tard. Anàvem pels carrers de Reus, esperitats, perquè, tot just baixant de l’autocar, ja se sentien les gralles. Jo encara no sabia de què parlaven però vaig sentir molts minyons que expressaven la seva admiració per la Vella de Valls: havien descarregat un 5 de 8.
Van passar els dies i em vaig acostumar a veure cares suades i de patiment però alhora satisfetes, i saltant d’alegria, i plorant de felicitat. Vaig veure homes fornits, cepats, valents, mal afaitats; plorant. Per una persona com jo, educada en aquella vella teoria que els homes no ploren, he de confessar que em vaig quedar molt impressionada.
I també hi havia dones valentes, fermes, amb un coratge que no tenia res a envejar al dels homes. Per tant em trobava en un lloc on hi convivien persones. I això em va agradar. Em va agradar, molt!
I després va venir el tracte obert que em van oferir i l’oportunitat de fer coses i de realitzar-me com a ésser humà. Aquí sí que vull deixar un record molt sentit per la Maria Cases i el seu home, el Jaume Andreu, ells van fer els meus inicis a Minyons molt més acollidors.
En aquella època érem pocs (no sé si del tot ben avinguts) però la il·lusió ens sobreeixia pels descosits. I encara no teníem casa i tampoc no sortíem als diaris. I havíem d’assajar al pati de l’ajuntament i ens reuníem al Mesón i parlàvem del dia de Sant Fèlix com d’un esdeveniment extraordinari. Encara no teníem casa ni sortíem als diaris, però el Joan Alsina, (el vampir, li dèiem), que llavors era el president, ens oferia la seva, de casa, cada mes, per fer les reunions de junta, i tots ja esperàvem què ens hauria preparat per sopar.
Jo era de la junta quan, després de moltes gestions i de molts intents fallits, vam comprar la primera casa. No es poden pas comptar els carretons de runa que vam portar a la camioneta del Puig ni els viatges que ell va fer per buidar-la. Durant un temps vam anar a dormir ben esllomats, però feliços: JA TENÍEM CASA!!!
Amb unes pissarres velles, l’Enric Nieto va fer les taules pel bar. Perquè això sí, després del pati per assajar, el més urgent era tenir un lloc per fer-hi unes birres. I l’Esperança i el Martí ens preparaven unes amanides que ens en llepàvem els dits.
I després va venir la celebració del desè aniversari. A mi em va tocar ser en el grup dels organitzadors. En Pep Salsetes va coure un bou a la Placeta de Saragossa. Vam passar tota la nit anant amunt avall del carrer Sant Pere per preparar la Diada perquè el dinar es feia a l’antic Casino del Comerç.
I entremig d’assajos, d’actuacions i festes, vaig aprendre que per fer castells s’ha de ser generós. Que tothom hi té un lloc. Que fer castells t’ensenya a ajudar al company, a caminar segur, amb les passes justes, a vèncer obstacles, a tirar endavant, a no rendir-se, a arribar fins al capdamunt. I tornar a baixar i també a caure, a caure, sí, i aixecar-se i a tornar a començar. En una paraula: fer castells t’ensenya A VIURE!!!
Per tot això, VISCA ELS MINYONS DE TERRASSA I VISCA CATALUNYA!!!
Quan em van preguntar si volia escriure unes paraules per llegir-les el dia de la Diada, de seguida vaig dir que sí. Sóc així d’impulsiva. Però després sola, a casa, vaig pensar: mare meva en quin embolic m’han ficat!
Perquè sí que és veritat que sóc escriptora, però escriptora de ficció. A mi m’agrada inventar històries. Inventar-me uns personatges, fer-los anar per camins tortuosos perquè pateixin i alhora fer patir a qui ho està llegint. Però aquí no es tractava pas d’això ni tampoc de parlar de les gestes dels Minyons dels últims anys, prou conegudes per a tothom i que ja han anat sortint als diaris. I la veritat és que em sentia ben perduda.
I em vaig posar a reflexionar (sempre s’ha de reflexionar en moments així) i em vaig dir, Sílvia, tu també saps parlar de sentiments. I tot posant la vista enrere em vaig veure a mi mateixa entrant a la Colla, de la mà d’en Josep Matarin, un calorós juny de 1986. Anàvem a Reus. Ens vàrem entretenir a fer una foto als afores de Terrassa i vam arribar tard. Anàvem pels carrers de Reus, esperitats, perquè, tot just baixant de l’autocar, ja se sentien les gralles. Jo encara no sabia de què parlaven però vaig sentir molts minyons que expressaven la seva admiració per la Vella de Valls: havien descarregat un 5 de 8.
Van passar els dies i em vaig acostumar a veure cares suades i de patiment però alhora satisfetes, i saltant d’alegria, i plorant de felicitat. Vaig veure homes fornits, cepats, valents, mal afaitats; plorant. Per una persona com jo, educada en aquella vella teoria que els homes no ploren, he de confessar que em vaig quedar molt impressionada.
I també hi havia dones valentes, fermes, amb un coratge que no tenia res a envejar al dels homes. Per tant em trobava en un lloc on hi convivien persones. I això em va agradar. Em va agradar, molt!
I després va venir el tracte obert que em van oferir i l’oportunitat de fer coses i de realitzar-me com a ésser humà. Aquí sí que vull deixar un record molt sentit per la Maria Cases i el seu home, el Jaume Andreu, ells van fer els meus inicis a Minyons molt més acollidors.
En aquella època érem pocs (no sé si del tot ben avinguts) però la il·lusió ens sobreeixia pels descosits. I encara no teníem casa i tampoc no sortíem als diaris. I havíem d’assajar al pati de l’ajuntament i ens reuníem al Mesón i parlàvem del dia de Sant Fèlix com d’un esdeveniment extraordinari. Encara no teníem casa ni sortíem als diaris, però el Joan Alsina, (el vampir, li dèiem), que llavors era el president, ens oferia la seva, de casa, cada mes, per fer les reunions de junta, i tots ja esperàvem què ens hauria preparat per sopar.
Jo era de la junta quan, després de moltes gestions i de molts intents fallits, vam comprar la primera casa. No es poden pas comptar els carretons de runa que vam portar a la camioneta del Puig ni els viatges que ell va fer per buidar-la. Durant un temps vam anar a dormir ben esllomats, però feliços: JA TENÍEM CASA!!!
Amb unes pissarres velles, l’Enric Nieto va fer les taules pel bar. Perquè això sí, després del pati per assajar, el més urgent era tenir un lloc per fer-hi unes birres. I l’Esperança i el Martí ens preparaven unes amanides que ens en llepàvem els dits.
I després va venir la celebració del desè aniversari. A mi em va tocar ser en el grup dels organitzadors. En Pep Salsetes va coure un bou a la Placeta de Saragossa. Vam passar tota la nit anant amunt avall del carrer Sant Pere per preparar la Diada perquè el dinar es feia a l’antic Casino del Comerç.
I entremig d’assajos, d’actuacions i festes, vaig aprendre que per fer castells s’ha de ser generós. Que tothom hi té un lloc. Que fer castells t’ensenya a ajudar al company, a caminar segur, amb les passes justes, a vèncer obstacles, a tirar endavant, a no rendir-se, a arribar fins al capdamunt. I tornar a baixar i també a caure, a caure, sí, i aixecar-se i a tornar a començar. En una paraula: fer castells t’ensenya A VIURE!!!
Per tot això, VISCA ELS MINYONS DE TERRASSA I VISCA CATALUNYA!!!
emocionant relat de la teva relació amb els castells.
ResponEliminaDiumenge vem plorar esperant els pocs segons que van faltar per coronar l'intent gloriós