Just en acabar-se l’acte, se’m va acostar l’alcalde de Manresa, Josep Camprubí, i em va confessar que el seu avi havia estat el mestre de cal Vidal. I llavors sí que ja se’m va desfermar un eixam de sentiments que no podia controlar. Li hauria volgut explicar tantes coses!
A la colònia, el mestre també era el bibliotecari. I no es poden pas comptar les hores que em vaig passar a la biblioteca parlant amb ell preguntant-li per aquest o aquest altre llibre. I, sobretot, mirant, mirant com adobava els llibres, els folrava i hi posava el títol al llom amb tanta cura!, tot plegat com si fos un ritual.
Es deia Esteve Camprubí.
A la novel·la Olor de Colònia hi surt, el mestre. Només de passada, i es diu Emili Camps. Li vaig voler posar les mateixes inicials del seu nom com un petit homenatge.
A la colònia, el mestre també era el bibliotecari. I no es poden pas comptar les hores que em vaig passar a la biblioteca parlant amb ell preguntant-li per aquest o aquest altre llibre. I, sobretot, mirant, mirant com adobava els llibres, els folrava i hi posava el títol al llom amb tanta cura!, tot plegat com si fos un ritual.
Es deia Esteve Camprubí.
A la novel·la Olor de Colònia hi surt, el mestre. Només de passada, i es diu Emili Camps. Li vaig voler posar les mateixes inicials del seu nom com un petit homenatge.
.jpg){kind=link}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada