Museu d'Història de Catalunya

La taula rodona anunciada pel 26 de gener sobre Colònies Industrials, dins del marc del Museu d'Història de Catalunya, es va fer amb tota normalitat. Com que dos dels convidats a la taula no hi van poder assistir, es va haver de modificar un xic el plantejament. I no cal dir que en Carles Enrech, historiador i especialista en colònies i en Xavier Martí, periodista i director del projecte, ho van tirar endavant amb encert i professionalitat.
Tots dos van deixar molt clar que les colònies industrials a Catalunya són un autèntic fenomen social, econòmic i cultural, característic de la industrialització catalana, amb més de 150 anys d’història.
A mi em va tocar posar-hi l’alè d’uns personatges de ficció a tota aquesta carcassa industrial.
El públic assistent va col·laborar i molt!, perquè resultés un col·loqui viu i ple de matisos.
He de confessar que encara em sorprèn les passions que desperta el tema de les colònies.

A Masnou amb olor de mar

Feia temps que havíem quedat per anar a Masnou. Un compromís anterior ens va fer canviar la data . I al final va arribar el dia 22 de gener. El Club Nàutic ens esperava perfumat d’aires salabrosos de mar, amb un públic nombrós i divers i amb moltes ganes de fer preguntes.
I les van fer i les vaig respondre el millor que vaig saber. Que s’interessin per la feina que una ha fet, sempre és afalagador però, que t’escoltin, que riguin, que s’emocionin, que visquin amb tu tot allò que ha format part de la teva vida durant anys, converteix aquests moments en inefables.
Des d’aquí ho vull agrair a totes les persones que em van acompanyar i molt especialment a la Neus, l’organitzadora i ànima del Club de lectura.
Després, reunits al voltant d’una taula, vàrem sopar entremig de converses literàries, de somnis, de fal·leres per saber, per saber, per saber... tant!, que només puc dir que em van quedar moltes ganes de tornar-hi.

Trobada a la Biblioteca de Súria

El dia 21 de gener l’Olor de Colònia en va fer anar cap a Súria. Pel camí, el taxista que m’hi duia ja em va donar la primera sorpresa: com que em van dir que l’hauria de venir a buscar –m’explicava el taxista— m’he llegit la novel·la. Vaig pensar que això no ho fa tothom.
Després, xerrant, xerrant, vàrem descobrir que gairebé érem de família. Al final, la conversa ens va dur a compartir alguns coneguts.
I així va ser com em vaig assabentar que hi trobaria una amiga de quan vivíem a la colònia, de petites. Una amiga amb la qual hi havia viscut totes aquelles coses bones que només et deixa assaborir la infantesa.
La biblioteca estava plena de gom a gom. La tertúlia va ser amena i distesa. I també amb diversitat d’opinions. Aquest potser és el punt que la va fer més enriquidora.
Gràcies a tota la gent de Súria que ho va fer possible!

El Corte Inglès

Dilluns, 18 de gener, en l'Àmbit Cultural de El Corte Inglés del Portal de l'Àngel, es va celebrar el XII curs sobre la creació literària. Em varen convidar per participar en la sessió: Com neix una novel·la.
Després d'explicar una primera part teòrica, em vaig endinsar en la pràctica de com va néixer Olor de Colònia.
Els assistents --uns noranta-- semblaven molt interessats en la construcció dels personatges. I, com se sol dir, em vaig alegrar molt que em fessin aquesta pregunta; explicar com neixen, creixen i es desenvolupen uns personatges, m'apassiona.
Per tant, des d'aquí, moltes gràcies a tothom!

Premi Regió7 de Manresa

14-12-09

El dia 14 de desembre era dilluns. Un començament de setmana fred, glaçat. A Manresa, a les vuit del vespre l’aire del carrer tallava com una dalla acabada d’esmolar. A dins, a la Sala Petita del Kursaal, però, l’ambient era d’allò més càlid. I les paraules que s’hi van anar desgranant, encara més. De mica en mica anaven sortint els noms de persones o entitats que havien destacat per la seva tasca i trajectòria a la Catalunya Central. L’alcalde de Manresa va parlar de tenacitat, superació, esforç, creativitat. Aquests eren els qualificatius que atorgaven als premiats. I vaig pensar que era un premi diferent. I em vaig sentir molt orgullosa d’aquell guardó. Estava tan emocionada que les paraules em van sortir una mica entrebancades:

.

En primer lloc voldria agrair aquest premi als membres del jurat. Gràcies.
I també a totes les persones que han fet possible que aquest llibre avui sigui a les llibreries. D’una manera molt especial al meu editor en Josep Cots.
I a la ciutat de Manresa que sempre m’ha acollit tan bé.
I només de pensar en el nom d’aquesta ciutat m’ha vingut a la memòria què havia representat per a mi, Manresa.
Quan vivia a la colònia Vidal, de petita, Manresa era la CIUTAT, en majúscules.
Per venir a Manresa la meva mare ens posava el vestit de les festes grosses. I si se'ns havia quedat petit, ens en feia un altre.
Recordo una vegada que es va estar tota la nit cosint perquè l’endemà havíem d’anar a Manresa.
I per això també li vull dedicar aquest premi:
A ella i a totes les dones d’aquesta terra. Dones valentes que no s’arrugaven per res ni per ningú. Que feien dos jornals: el de la fàbrica i el de casa per poder sobreviure.

A elles, a elles molt especialment els dedico aquest premi!!!

I encara una altra emoció

Just en acabar-se l’acte, se’m va acostar l’alcalde de Manresa, Josep Camprubí, i em va confessar que el seu avi havia estat el mestre de cal Vidal. I llavors sí que ja se’m va desfermar un eixam de sentiments que no podia controlar. Li hauria volgut explicar tantes coses!
A la colònia, el mestre també era el bibliotecari. I no es poden pas comptar les hores que em vaig passar a la biblioteca parlant amb ell preguntant-li per aquest o aquest altre llibre. I, sobretot, mirant, mirant com adobava els llibres, els folrava i hi posava el títol al llom amb tanta cura!, tot plegat com si fos un ritual.
Es deia Esteve Camprubí.
A la novel·la Olor de Colònia hi surt, el mestre. Només de passada, i es diu Emili Camps. Li vaig voler posar les mateixes inicials del seu nom com un petit homenatge.

Un munt de mots

4-12-09

Aquest divendres, 4 de desembre, teníem un cita al Tallaferro. En aparença, normal, com cada any per aquestes dates. Vàrem sopar i fer les fotos de rigor i, tot d’un plegat, vaig començar de veure uns moviments estranys, unes absències injustificades i al cap de poc van aparèixer les absents amb un gerro i un ram de flors. Fins aquí, no explico res que no s’hagi vist en moltes celebracions. Hi havia, però, una petita-gran diferència; de les flors, totes distintes, totes fetes a mà per les components-amigues-companyes-de-viatge del grup, en sobresortien uns pètals plens de lletres que explicaven començaments de contes, llegendes, històries, és a dir: paraules, paraules, paraules màgiques que es convertien en aquests mots dels quals ens hem d’envoltar totes les persones que volem escriure. I les paraules van anar fent un munt, un munt, un munt i es van transformar en Un munt de mots