Amb l’Encarna, professora de literatura catalana, ja feia temps que ens havíem posat d’acord: el dia 9 de febrer, a la una del migdia, m’havia de trobar amb els alumnes de batxillerat de l’IES Sabadell.
Com que durant el primer trimestre ja s’havien llegit el llibre d’Olor de Colònia, un cop jo hi hagués anat, tenien intenció de visitar el museu de la colònia Vidal per poder recórrer els escenaris de la novel·la i llegir-ne alguns fragments. Em va semblar una idea fantàstica.
L’Encarna, però, també em va avisar: vine preparada perquè et faran moltes preguntes.
I tant, que me’n van fer! Al voltant d’una taula ovalada em van preguntar coses que no me les havia preguntat mai ningú. El seu interès pels personatges, pels costums, pels motius que m’havien impulsat a escriure la novel·la, em va impressionar. Al final, en llegiren uns quants fragments que havien seleccionat prèviament.
Em vaig sentir molt bé. És reconfortant veure persones de la seva edat interessades per la història, per la nostra història; que és també la seva.
Com que durant el primer trimestre ja s’havien llegit el llibre d’Olor de Colònia, un cop jo hi hagués anat, tenien intenció de visitar el museu de la colònia Vidal per poder recórrer els escenaris de la novel·la i llegir-ne alguns fragments. Em va semblar una idea fantàstica.
L’Encarna, però, també em va avisar: vine preparada perquè et faran moltes preguntes.
I tant, que me’n van fer! Al voltant d’una taula ovalada em van preguntar coses que no me les havia preguntat mai ningú. El seu interès pels personatges, pels costums, pels motius que m’havien impulsat a escriure la novel·la, em va impressionar. Al final, en llegiren uns quants fragments que havien seleccionat prèviament.
Em vaig sentir molt bé. És reconfortant veure persones de la seva edat interessades per la història, per la nostra història; que és també la seva.
I després diuen que els joves no llegeixen! Olor de colònia interessa la gent que no ha viscut aquell temps perquè els fa submergir-se en un món desconegut. L'escena del safareig m'encanta, la meva mare m'explicava que anava a rentar els plats al riu i quan tocava la campana de l'esglèsia havia de marxar corrents cap a l'escola. Quants detalls quotidians han canviat des d'aquell temps.
ResponElimina