A Sant Vicenç de Castellet hi vaig arribar una mica d’hora, aquest dijous passat, 4 de febrer. Plovia. L'Assumpta, responsable de la biblioteca i una companya seva, estaven molt enfeinades portant taules amunt i cadires avall. En poca estona, però, ja ho tenien tot llest, convertint la sala de lectura en un lloc acollidor per rebre uns tertulians força puntuals.
Ens feia por la pluja. Potser no vindrà tothom --em van dir. I tant, que van venir! Estava ple a vessar. Ple de gent interessada en la novel·la, en les històries, en la vida a les colònies. Gent amb les seves pròpies vivències i que tenien ganes de compartir-les. I ho vam fer. Tots junts. Amb un orgull carregat d’entusiasme i vehemència. Mentre jo els explicava el que sabia, ells m’il·lustraven amb alguns fets que desconeixia. I així va ser com, entre tots plegats, vàrem poder assaborir aquell té-i-dóna’m que no té preu.
Cada dia estic més contenta de la oportunitat que m’ha ofert la vida per poder fer nous amics i retrobar-ne de perduts.
Des de l’altre riu, Sílvia, moltes gràcies per la darrera lliçó, la que faltava, la gran lliçó. Vam aprendre, de costat, com s’expliquen i s’encomanen les històries gràcies al mestratge de celebritats erudites. Vam aprendre, de bracet, com es viuen i es pateixen les històries abans de poder ser explicades i encomanades. Aquest últim any, seguint el fenomen d’Olor de colònia, he après de què serveix i per què cal que algú s’atreveixi a explicar-les i en sàpiga.
ResponEliminaAndreu