El cant agònic d'un rossinyol la va fer decidir i començà a obrir les gàbies una per una. Els convidava a sortir. Els hi obligava. Ficava les mans a dins i els empenyia. Vinga, marxeu!, marxeu! Sou lliures, lliures, lliures! I els ocells, desorientats, entre piuladisses i xerrics, espetecs d'ales amunt, espetecs d'ales avall, xisclant, embogits, sortien de les gàbies l'un darrere l'altre, l'un al costat de l'altre, l'un trepitjant l'altre, amb embranzides sobtades, poc avesats a l'aire de llibertat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada